
El castell de la Trinitat de Roses és un magnífic exemple de fortalesa de costa, construït a mitjan segle XVI. Juntament amb la Ciutadella, són dues de les fortaleses més importants construïdes a Catalunya dins un vast programa de fortificació de les fronteres peninsulars impulsat per l’emperador Carles I. Ambdues formaven un conjunt defensiu i d’avituallament fonamental per a l’estratègia mediterrània i europea de l’Imperi espanyol d’època moderna.
L’escenari bèl·lic de l’època, amb la monarquia espanyola enfrontada amb l’Imperi turc i la monarquia francesa, i l’evolució i el perfeccionament de l’artilleria, va comportar una transformació radical de les fortificacions a la primera meitat del segle XVI. Roses, en ser dels primers llocs on es va intervenir, fou un camp de proves on s’experimentà la nova arquitectura militar.
El castell de la Trinitat s’aixeca sobre un promontori que controla i defensa l’entrada per mar del port de Roses. Aquesta punta reuneix diferents exemples de construccions de control marítim que evidencien una ocupació ininterrompuda des de l’època medieval fins al segle XX. El precedent directe del castell és una torre de vigilància construïda en un moment indeterminat de l’època medieval. Després del setge de 1793, i probablement amb la intenció de substituir un castell ja molt castigat, es va construir, a l’extrem de la punta i a ran de mar, la bateria de costa de sant Antoni, ubicada dins l’actual parcel·la del far de Roses, operatiu des de l’any 1864.
Després de la Guerra Civil Espanyola, l’indret va continuar exercint funcions militars amb la construcció d’una bateria de costa constituïda per 4 búnquers que, conjuntament amb els búnquers de Punta Falconera, formaven part de la línia Pirineus amb la que el règim franquista pretenia defensar-se d’una possible invasió aliada en el context de la fi de la Segona Guerra Mundial.
El responsable del projecte, l’enginyer militar Luis Pizaño, va idear una fórmula arquitectònica original per al castell fent servir solucions constructives diferents del que s’aplicava com a norma durant l’època. Això va fer que el castell de la Trinitat fos considerat excepcional en el seu temps, amb comptats paral·lels a la Mediterrània, com són els casos de Malta, Nàpols o Cotlliure.
Aquest castell, popularment conegut com el de la Poncella o el Botó de Roses, presenta una planta en forma d’estrella de quatre puntes, anomenades punta de Roses (O), de la Trinitat (E), de les Medes (S) i de Sant Pere de Rodes (N), amb un cinquena punta afegida per protegir la via d’entrada al castell (revellí).
La fortalesa s’organitzava en tres nivells (soterrani, planta principal i plantes superiors), disposats en forma d’amfiteatre. Al costat de terra, per reforçar el sector que podia ser atacat des de les alçades del veí puig Rom, es disposaven els cossos edificats. Orientades cap al mar, es disposaven les plataformes on s’assentaven el canons.
L’interior del castell reunia els equipaments i instal·lacions imprescindibles (cisterna, cuina, capella, latrines, allotjaments, presó, etc.) perquè el dia a dia dels homes que formaven la guarnició estable transcorregués amb un mínim de normalitat. En temps de guerra la situació canviava radicalment amb l’increment de soldats i l’adequació de tots els espais per a un ús exclusivament bèl·lic.
Des de final del segle XVI el castell de la Trinitat participà activament, com a complement de la Ciutadella, en els esdeveniments bèl·lics que van marcar la història del conjunt del país i també d’Europa en època moderna.
Guerres, setges, dominació per part dels exèrcits estrangers i presència militar continuada van marcar l’esdevenir del castell. Si el 2 de gener de 1544 es va posar la primera pedra, el 5 de desembre de 1808 va tenir lloc la destrucció definitiva quan, durant les guerres napoleòniques, els defensors del castell van procedir a una voladura devastadora. Entre aquests períodes es produïren atacs repetits de la flota turca durant el segle XVI: els setges de la Guerra dels Segadors (1640-1652), de la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), de la Guerra de Successió (1701-1714) i de la Guerra Gran (1793-1795).

Després de gairebé 200 anys d’abandonament i ruïna, la seva adquisició per part de l’Ajuntament de Roses (1991) i els posteriors vuit anys d’obres (2002-2010) van permetre recuperar el castell de la Trinitat com a espai monumental i de cultura seguint el projecte de restauració redactat per l’arquitecte Miquel Capdevila a partir dels plànols originals de la fortalesa.
![]()